Tres són les observacions que volem fer l’endemà que la selecció espanyola de futbol hagi guanyat l’Eurocopa.
 
1.        Com en tants altres àmbits, l’èxit d’Espanya és el fruit directe i clar de l’espoli dels recursos dels catalans. A la selecció espanyola d’aquesta Eurocopa hi han estat convocats 8 catalans (Palop, Puyol, Xavi, Capdevila, Navarro, Albiol, Cesc i Sergio Garcia) que hi han acudit sense plantejar-se alternatives que no existeixen. Espanya impedeix que Catalunya pugui portar la selecció pròpia a les competicions internacionals oficials. Evidentment, només podem parlar d’espoli futbolístic i de prohibició. L’èxit de la selecció espanyola sense aquests jugadors és, en el millor dels casos, una incògnita. Però els fets són els fets i la realitat és que Espanya no s’atreveix a jugar només amb jugadors espanyols. Aquest és un de tants espolis en tants àmbits diversos a què sotmet Espanya a Catalunya.
 
2.        Els mitjans de comunicació han tornat a demostrar amb aquest cas el seu menyspreu al poble català que ha reclamat seleccions nacionals una i altra vegada. Han volgut que ens empasséssim la “fúria roja” fins al darrer glop (i el què ens espera encara!). Hi ha mitjans que ja sabem que existeixen precisament per aquest motiu: fer combregar definitivament els catalans amb el credo espanyolista o jacobí francès. Però alguns altres mitjans que teòricament van ser creats per parlar del món des d’una òptica catalana han acceptat posar-se les ulleres de l’espanyolisme i tractar aquesta competició i aquella selecció com si fossin ben nostres.
 
3.        Ahir a la nit vam poder contemplar una de les evidències de la proximitat de la independència de Catalunya. El procés d’alliberament i construcció nacional comportarà també un fenomen paral•lel (a manera de danys col•laterals) que consisteix en la presentació en societat de formes cada cop menys acomplexades i més histèriques d’espanyolisme barroer i tronat. L’aparició a l’escena política del fenomen Ciudadanos ve a ser el mateix que els coets i les banderes a les places catalanes d’ahir a la nit. Com més ens acostem a la independència més extremes i radicals seran les expressions de l’unionisme, tant l’aristocràtic com el popular. I aquest és un element que hem d’incorporar en l’anàlisi del termòmetre independentista. És evident que és molest haver de suportar expressions i simbologies feixistes a casa nostra. Però Espanya és com és i aquell qui estigui disposat a treballar per l’objectiu històric dels catalans, haurà de saber relativitzar l’angúnia i el fàstic i aprendre a treure’n la lliçó positiva.