Hi ha una Política i una política. Hi ha gent que es demana per què la Política ha desaparegut de l’escena catalana, mentre que la política hi campa tranquil·lament. Hi ha un problema de fons i un de forma. El problema de fons està relacionat amb el fons dels personatges que dominen l’escena, fets d’una gran capacitat per ocupar moltes hores de micròfon, per ocupar moltes pàgines de diari, però incapacitats per encarnar anhels col·lectius, per decidir-se a obrir camí de debò. La Política a Catalunya ha de trencar amb un passat recent que ens duu al cul-de-sac de l’autonomia; la Política a Catalunya ha de reconèixer quins han estat els desencerts dels passat recent, massa fets de gesticulacions amb ínfules d’historicitat, mancats tanmateix de perspectiva perquè en el fons tan sols vestien jugades a curt. En paral·lel caldrà anar desenvolupant Polítiques nacionals en tots els àmbits de la societat. Polítiques nacionals vol dir el que dic: nacionals, nacional-catalanes, amb ganes de sobre-eixir els límits administratius del Principat, amb visió estratègica i geoestratègica, sabent que ens juguem el país a tot el país, però també als centres de decisió internacionals. La Política ha d’escombrar la política actual. Més en un moment en el que la poca Política que es fa des de Catalunya, es fa mirant a Madrid.
També hi ha un problema de forma. Les formes de la política catalana són porugues, previsibles. Aquí tots en som responsables. Hi hauria d’haver un debat obert sobre com aspirem a ser representats els catalans i les catalanes a les nostres institucions. El congrés d’ERC de fa uns dies pot obrir algun camí, però no n’hi ha prou. Cal avançar cap a primàries per triar candidats, cal avançar cap a circunscripcions electorals més petites, en la que els elegibles s’ho juguin tot davant de la gent que els ha de votar, i no davant d’un aparell que tan sols espera que els candidats no siguin díscols, i que per tant esdevinguin autòmats al servei d’interessos aliens. Cal que les formes de la Política catalana recuperin l’autenticitat i la personalitat de qualsevol cultura política nacional. Val la pena passejar per barriades com Ciutat Meridiana o Torre Baró, a Barcelona, per veure que el país ens el juguem allà on menys ens ho pensem, i val la pena recordar-nos que el pas del temps no és cap garantia d’èxit per ell mateix, ans al contrari. Catalunya avança tan sols si els catalans adquirim consciència que cal fer-la avançar.
Retornem doncs a la Política, o més aviat correm-hi. Exigim-nos més, siguem més crítics amb nosaltres mateixos. Serà la manera de dotar-nos de l’antídot necessari contra la mitjania que tot ho domina, la que ens regionalitza, la que ens llença als peus del Tribunal Constitucional. Sí, desempelleguem-nos de la política i tornem a la Política, pel bé de tots nosaltres.